Fa temps, en una opinió escrita anterior, comentava que em semblava buit l’eslògan “la força d’un sentiment” . Indefinit, si més no.

Arran del contingut publicat, en l’últim flyer, amb els resums de la celebració dels 10 anys del Col·lectiu Blanc i Blau Roger de Llúria i de la Trobada del Vè premi Almogàvers, potser aquesta indefinició s’hagi començat a escurçar: el club hi era, i en part, amb les seves paraules, en va participar:

En la trobada, el mateix premiat, Joan Collet, es va adreçar al CEO del nostre club Mao Ye, entre d’altres paraules, amb : “…aquí tens l’Espanyol real. No et deixis entabanar pels d’allà”. No és una frase literal , però crec que no falto al seu sentit. Aquest és el quid de la qüestió.

Amb ell, altres van fer els seus respectius parlaments: el nostre President Ernest Vilches, el Conseller Jordi Turull…

Entre tots  ens van deixar mots com resiliència, patiment, paciència, llengua, terra…. cadascun d’ells ple de contingut:

–      escoltar la paraula resiliència en boca del Conseller Jordi Turull, pren un sentit que pocs poden/m donar,

–      escoltar en Mao Ye explicant els motius pels quals va voler aprendre català en arribar aquí: li deien que amb el castellà “ja faria, que no necessitava el català” però ell va trobar natural aprendre’l. Ho va vincular a la seva família, al seu tros de terra i a la llengua que allà específicament s’hi parla. Va comentar que encara ara li serveix d’eina de comunicació amb els que resten allà. I pel que sembla, no per això va haver de deixar d’aprendre altres llengües.

–      identificar-me també amb el to emprat, que desprenia autoestima, absència d’auto-justificació pel fet de ser a casa nostra…

Es van dir moltes més coses, totes valuoses tant pel concepte com per l’estil: humilitat, fermesa, somriure…

Llàstima de gravacions que no tinc! Aprofito per demanar que si algú les té, que les publiqui. Tots els minuts i moments van ser profitosos.

A més, tot va estar amanit amb les veus de Pepo Guardiola i Txell Sust, i l’actuació de Pep Plaza, autèntic showman.

Gràcies Ernest, i també a tots els almogàvers que ho vau fer possible.

Hi ha maneres de fer que t’arriben i t’impregnen, i t’impulsen, per a partir d’aquí fer un pas endavant.

Com deia a l’inici, si aquest eslògan coincideix amb el que vam viure al Prat Verd, m’hi apunto, tanmateix concretem-ho, definim-ho, portem-ho a la realitat i continuem demanant-li al club que s’hi posi.

Desconec quines són les  passes que caldria fer per part del club. Aquesta és, com dirien en castellà, “la pregunta del millón”. Tanmateix i per començar:

ü  Podria ser que a les oficines hi hagués algú disposat a consolidar la nostra llengua?

ü  Podria ser que a les oficines del club, haguessin començat a identificar la nostra realitat amb la nostra terra? (l’avís ja el tenen)

ü  I podria ser que a aquests sentiments n’afegissim algun de nou, el sentit d’humor, el de l’auto-estima?. (ja m’hi poso jo, la primera)

És clar, que també ens aniria be guanyar algun partit, veure’n algun de bo (si post ser dos o tres seguits), no patir pel descens….

Canviar mentalitats és una feinada, però aquest Col·lectiu ho esta fent. I sort! perquè el que està clar, és que sense resultats esportius atractius i amb una expressió social indefinida, el club no va enlloc.

També, com en el flyer, BONS NADALS i un 2023 que ens porti bones noves ¶ ¶ ¶

Josepa