Quan escric aquestes reflexions,  han passat quasi 36 hores des del dur correctiu rebut dissabte al vespre a mans del Celta de Vigo i crec que ja ha passat suficient temps perquè la meva opinió estigui lliure de la ràbia i el desencís amb què vaig sortir, un cop més i van… del RCDE Stadium.

L’Espanyol és a hores d’ara un vaixell a la deriva i en plena crisi social i esportiva. Amb  53 gols en contra, som el quart equip més golejat. A més en els tres darrers partits ens han marcat 9 gols. Tot plegat una rèmora immensa.

Un club de futbol no es pot dirigir des de més de 10.000 quilòmetres i fent una o màxim dues visites anuals a la seu del club.

És urgent que Mr. Chen, màxim accionista del nostre club i de Rastor Group, el vengui a algú que entengui de futbol i que a més li agradi aquest esport.

És també urgent que l’hipotètic comprador tingui algun coneixement de la societat catalana i del paper que hi ha de jugar el club, com a part integrant d’aquesta societat que el va veure néixer ja fa 123 anys.

Ja n’hi ha prou del discurs repetitiu i buit de contingut de l’entrenador Sr. Diego Martínez i dels jugadors que partit rere partit fan declaracions d’intencions “avant match”, per a repetir la desídia i el mal joc amb què ens estan obsequiant aquesta i anteriors temporades.

Només un punt ens separa de les places de descens i el pobre i trist joc de l’equip no fa esperar una millora en les seves prestacions. Un nou descens a segona divisió, podria suposar la desaparició del club tal com el coneixem ara i haver de renéixer, potser amb un canvi de nom i amb una refundació des de les categories inferiors, com han fet amb anterioritat,  d’altres clubs de primera divisió (Màlaga, Almeria, Granada, etc). Vista l’actual situació del club, arribo a pensar que aquesta no és la pitjor solució.

Jordi Príncep

Barcelona, 20 de març del 2023