Bona tarda,

Pensant en l’article a fer a aquestes alçades de la temporada, sé que no puc fer el que s’acostuma: resum del que ha passat, possibilitats de futur… No en sé prou de futbol, ni del dia a dia del club com per a això.
El que si se m’ha acudit, és traslladar-vos la discussió que sovint mantinc amb mi mateixa, sobre què busquem com a club, sobretot quan escolto alguns tipus de comentaris en els mitjans de comunicació. Seria l’equivalent a la pregunta: que volem ser quan siguem grans?
Sento que estem en una “encrucijada”, com dirien en castellà, i per tant, en un bon moment per fer plantejaments d’aquesta mena. Revertir la situació i convertir-la en un punt d’inflexió, és al nostre abast. Si més no, començar.
Ja avanço que pot resultar una mica provocador, sense intenció de ser-ho.

LA FORÇA D’UN SENTIMENT

Fa temps, en obrir la plana web del RCDE vaig llegir l’eslògan “la força d’un sentiment” i sempre que el torno a veure, se’m recrea el mateix interrogant: quan s’afirma això, quin és el missatge que es vol transmetre? No ho acabo de veure. És una afirmació gratuïta?, poc concreta? No ho sé. Només se que a mi no em diu res. I a vosaltres? El trobo un tòpic. Un tòpic en el qual ens volen emmarcar, i que no transmet res. Els tòpics, mai no transmeten. I el pitjor, mai no pots anar més enllà del tòpic. Esdevenen topalls.

De moment, se m’acudeixen, aquests exemples:

· “Són de Cornellà”: quan algú ens diu això ens piquem (jo la primera). Però si restem atentes, ens adonem que el que aquesta persona està dient, en realitat, és que Cornellà no és Catalunya.
· “Són/m un equip petit”: quan ens ho diuen/ens ho diem, coincideix que juguem amb equips grossos, econòmicament parlant. Sobretot quan el nostre rival en el camp, és el veí gros de Barcelona. Llavors ens sentim empetitir (jo la primera). Però si parem atenció: què no s’han de jugar els 90’ abans de començar? com és que no sentim això quan ens enfrontem al R Madrid?
· Poseu-hi els tòpics que vulgueu…..

La meva tesi és que ens sentim així de menystinguts, perquè ens creiem i acceptem els tòpics dels altres.

El “meu sentiment” espanyolista va lligat a la família, Amb el meu pare anava a Sarrià. I va lligat a que, quan ell anava pel carrer, cada cop que veia a uns nanos jugar a la pilota, s’aturava. S’aturava. Aquest és el meu Sarrià. Un joc lleuger, àgil, jove… a l’estil dels clubs atlètics esportius. I sempre lligat a casa, Catalunya. Un club discret, que no humil, que treballa a poc a poc i amb pas ferm. Que ens fa sentir orgulloses del bon joc i de la representació del nostre país, del caràcter català, tant aliè a fatxenderies.

No permetem que ens converteixin en un tòpic. No ens ho deixem fer.
No permetem que ens posin tanques emocionals o de criteri esportiu, amb la paraula sentiments, una paraula que sembla que tot ho suporta.
Quan ens posin al davant un tòpic, girem l’argument. Ho podem fer sempre que vulguem.
Estem envoltats de tòpics que ens estan impedint que veiem qui som com a club. I que només pot beneficiar a qui no ens vol en la competició.
I més important encara, no els fem nostres. No ens els creguem. Ens empetitim quan ho fem. Desempalleguem-nos-en.

Estic certa que cadascú te el seu Sarrià. Compartim-ho.

Josepa P.