La Junta directiva del Col·lectiu BiB Roger de Llúria ha decidit per unanimitat que el guanyador de la II edició del Premi Perico Almogàver sigui en Jordi Turull i Negre.

Considerem que la seva lluita en favor de la democàcia, la catalanitat, el respecte i valentia alhora de defensar uns ideals compartits per molts de nosaltres, així com els colors i l’amor al club, fa que sigui un exemple a seguir per molts de nosaltres i per tant, mereixedor de l’esmentat guardó.

Així mateix, la voluntat del Col·lectiu és que aquest premi faci una mica més suportable el règim de presó en el qual es troba en Jordi Turull, per uns motius pels que no hauria d’haver estat mai empresonat.

L’enhorabona Jordi Turull i molta força!!!

Aquí us deixem la trascripció de la carta que ens ha fet arribar uns dies més tard:

Benvolgut Ernest,

Avui he rebut la teva carta del Col·lectiu Blanc-i-blau Roger de Llúria i no saps la il·lusió que m’ha fet. Em sento molt honorat de rebre aquest premi, sobretot veient els altres proposats que segur que en són més mereixedors que jo, i al meu predecessor en el premi, en Carles Canut.

La teva carta també m’ha emocionat perquè he pensat com de content s’hagués posat el meu avi, l’avi Sebi, al cel sigui, si ho hagués viscut. Ell tota la vida va ser allò que abans se’n deia “un fanàtic de l’Espanyol”. Ell només va tenir filles, totes elles, la meva mare i les meves tietes són periquites i fins que vaig arribar a néixer jo, tot eren netes, les meves cosines i germana. Al néixer jo, llavors el tema de futbol era per desgràcia molt masculí, devia pensar aquest no se m’escapa.

El meu avi, un manyà, que tota la vida va anar en bicicleta, era una persona admirable. Soc periquito per ell, per la infinita estima i admiració que sempre li vaig tenir, més enllà de l’admiració que tot net sent pels seus avis.

Ser perico és una “experiència vital”. Et curteix com a persona, perquè t’acostumes a que res és fàcil sobretot no sempre es guanya. I que quan perds el que toca és tornar-te a aixecar una i una altra vegada. I d’això els periquitos en sabem i molt. Igual que moltes vegades l’empat té gust de victòria  no de derrota. El que en política seria l’acord. Un acord mai és una derrota. Quan em parlen del respecte per les minories, d’això els periquitos en podem donar lliçons a tonelades.

I per això el meu respecte a tothom. Aquí a la presó sócl’únic perico del mòdul. Molts del Madrid, Atletico, Barça, València. I jo els faig la broma i els dic que els periquitos som bona gent i per això n’hi ha pocs o cap a la presó i d’aquí la meva autèntica i absoluta minoria.

Bé, tot això us explico per dir que amb la…..fortalesa i davant les adversitats he defensat la meva condició de periquito, ara ho faig per defensar els nostres compromisos amb els ciutadans de Catalunya i que assumeixo el meu sacrifici de presó al servei d’una causa que és noble, pacífica i democràtica i que és que els ciutadans d’aquest país puguem viure la llibertat, la justícia i la democràcia en majúscules i el nostre pugui esdevenir un país plenament lliure.

Visca l’Espanyol i visca Catalunya lliure!!!

Gràcies per tant!! Abraçada!!